Cuinacatalana.net, la guia de restaurants de tot Catalunya, cuina típica catalana, cuina de autor, cuina mediterrania, cuina gurmet, cuina de mercat. Busqui el restaurant que més l'interessi per comarques.

A Cuina Catalana trobarà els productes naturals de la nostra terra, naturals i ecològics, productes sans. Els nostres olis, vins, embotits, formatges, mels....


Ada Parellada. ‘Sal de Vainilla’, la primera novel·la d’Ada Parellada

LA CUINERA GRANOLLERINA VA NÉIXER I CRÉIXER A LA PRESTIGIOSA FONDA EUROPA DE GRANOLLERS I ACTUALMENT ÉS PROPIETÀRIA DE TRES RESTAURANTS. A MÉS COL·LABORA EN DIVERSOS MITJANS DE COMUNICACIÓ

L’Ada Parellada és una famosa cuinera catalana que va néixer i créixer a la prestigiosa Fonda Europa de Granollers. Actualment, té el seu propi negoci, és propietària de tres prestigiosos restaurants: Semproniana, Pla dels Àngels i Petra. A més, col·labora en diversos mitjans de comunicació i dedica part del seu temps a transmetre educació alimentària a infants i joves. Fa poc, l’Ada ha publicat la seva primera novel·la Sal de Vainilla, tot i que ja ha escrit una vintena de llibres divulgatius de cuina, i ja està redactant el seu proper relat.

De què tracta Sal de Vainilla?

És una història d'amor que passa entre fogons, amb un cuiner (Àlex) que està desenganyat de la vida i en el seu moment més crític es troba amb un àngel amb forma de persona (Annette). És una noia que tampoc ha tingut una vida fàcil, que es troba amb aquest cuiner malcarat, desanimat, etc., i a través dels fogons es van comprenent. L'única cosa que estimen a la vida són els fogons, la cuina. És una novel·la divertida, que pretén que la gent ho passi bé quan la llegeix; és àcida, perquè té tocs divertits; és picant, perquè no hi falten les escenes pujades de to; és amarga, perquè tots ells tenen una història darrere que no és gens fàcil; però, sobretot, és dolça.

Per què a la cuina?

Vaig decidir que la història passaria a la cuina perquè jo em sento molt còmoda en aquest lloc, però podria haver passat a qualsevol altre indret, perquè persones com les de la història hi ha a tot arreu. La cuina és un entorn que jo conec, on puc defensar-me bé. Em sentia més còmoda en un restaurant que en qualsevol altre espai.

Per què vas decidir escriure la novel·la als 40 anys?

Sempre havia pensat que als 40 anys ho tindria tot solucionat, però em van agafar en plena crisi econòmica i no vaig poder fer ni la meitat de coses que volia fer. De totes maneres, em venia molt de gust escriure una novel·la i així ho vaig fer. Ha estat un esforç titànic, perquè ho he hagut de combinar amb la cuina i amb totes les activitats que faig, però estic molt satisfeta amb el resultat. De fet, les coses que costen tant de fer són les més satisfactòries.

Has rebut comentaris dels lectors?

He rebut un comentari que m’ha dolgut. Hi ha gent que diu que m’aprofito de la meva popularitat per publicar una novel·la. Jo no m’esperava que es dubtés tant de la meva capacitat per sortir del meu clixé com a cuinera. En canvi, un comentari que m’ha fet especial il·lusió és de la meva germana. Ella m’estima molt, però és molt crítica amb mi. Tot i això, es va llegir la novel·la en un dia i em va dir que aquesta vegada m’havia lluït.

Et va costar mantenir el fil de la novel·la?

Escriure una novel·la requereix perseverança. Pots tenir talent, però sobretot has de tenir molta força de voluntat per passar hores escrivint. El llibre té 350 pàgines, de manera que al principi vaig començar descrivint un personatge, l’Àlex, amb unes característiques físiques concretes, i quan vaig llegir la novel·la sencera per primer cop em vaig adonar que el personatge havia canviat.

A més de cuinar i escriure, quines altres activitats fas?

Tinc tres potes de treball que em donen equilibri. D’una banda, els negocis, els restaurants, perquè m’he de guanyar la vida treballant del que sé fer. D’altra banda, hi ha la part de creixement personal, és a dir, unes activitats que m’omplen més malgrat que no donin tant resultat econòmic, com les novel·les i els mitjans de comunicació. Finalment, hi ha la part de responsabilitat social, allò que has de retornar a la societat perquè ho saps fer i pots ajudar, com l’educació alimentària. És una part molt important, perquè em satisfà a mi i als altres.

Creus què falta educació alimentària?

És fonamental. Estem en un moment bastant crític. D’ençà que les mares s’han incorporat al món laboral remunerat la seva faceta de cuineres s’ha vist afectada. Els nois i noies de 20 anys troben que a casa seva mai hi ha hagut tanta varietat alimentària com abans i els falten habilitats culinàries. La cuina és cultura i salut. Per tant, s’ha de trobar alguna manera perquè els professionals ensenyin educació alimentària als infants i als joves a acadèmies i escoles, de manera formal, perquè s’alimentin de manera equilibrada i correcta.

Ha passat molta gent per la Fonda Europa.

La meva mare sempre em deia que a la Fonda Europa hi ha vingut tothom, encara que només fos per anar al lavabo. I és cert. Les fondes formen part de l’estructura de les viles. Són centres que estan oberts moltes hores i són un punt de trobada.

Quins records guardes de la teva infantesa a la fonda?

Recordo aromes i el brogit de la gent. És una cosa que sempre he trobar a faltar a casa meva, no sentir el brogit de la gent. A vegades, a casa em sento sola, em falta soroll. Recordo també les cassoles immenses, l’alegria i les cares de satisfacció, però, sobretot, la porta oberta. Em va impactar molt tenir claus quan em vaig casar, les portes han d’estar obertes, la gent ha de poder entrar i sortir. La meva estructura mental era una mica diferent. Jo estava acostumada a entrar a casa meva i saludar, a trobar sempre gent diferent.

Què va fer la teva família per la fonda?

Tenien molt integrada al seu caràcter l’hospitalitat. Per a ells el més important era que les persones que entraven a la fonda estiguessin còmodes i no els faltés de res. Aquesta hospitalitat és una de les característiques que més trobo a faltar i és un dels valors que hem de recuperar, perquè les persones del Mediterrani la tenim integrada. És un dels valors que a mi m’han transmès. A més, també m’han ensenyat a no tancar mai la porta, a fer tot pel client.

Ha afectat la crisi al sector de la restauració?

Per descomptat, l’estem patint. Ja no podem parlar de crisi, estem immersos en una nova realitat i hem d’aprendre a viure-hi. Si volem tornar a com estàvem fa 4 ó 5 anys només patirem una frustració constant, i en comptes d'això el que hem de fer és adaptar-nos a la nova situació. Aquest és el canvi de xip que hauríem de fer. A més, també hem d'abandonar la idea que algú ens solucionarà la vida, som nosaltres mateixos els que ens hem d'ajudar buscant idees i reinventant constantment.

De què tracta la teva propera novel·la?

És una anècdota que em permet situar-me en un moment molt característic de la nostra història culinària. La novel·la se situa a l'època de la postguerra, on el menjar era paupèrrim i hi havia unes pastilles de caldo que es deien “Avecrem”. Quan compraves aquestes pastilles et donaven punts, i una senyora molt gran va estar tota la vida col·leccionant aquests punts, perquè a canvi donaven vaixelles, coberteries, etc. No va gastar cap d'aquests punts amb la idea de donar-los a la seva néta perquè pogués fer l'aixovar. Així doncs, quan la néta es va casar l'avia li va donar milers de punts, però les promocions ja havien caducat i els punts no servien per a res.